El dia que va començar tot

Ingrès a urgències.

N = núria        X = xavier      M = metge d’urgències       I = infermera d’urgències

Arribem amb cotxe a urgències, em vénen a buscar corrents el metge d’urgències i el xavier que m’agafen perquè jo no puc quasi caminar. Em condueixen cap a dins de l’hospital:

M.- núria, què et passa?
N.- estic marejada
M.- et fa mal alguna cosa?
X.- diu que li fa mal la clavícula
M.- núria, on et fa mal?
N.- aquí (assenyalo la clavícula esquerra)
M.- porteu-me una cadira!!! Va!!!!!

M’asseuen a una cadira de rodes i em porten cap a dins, a un box, em salto tota la cua! I jo penso: mira que si no tinc res i tanta moguda…

Entren amb mi al box unes sis o set persones amb bata. Em posen damunt la camilla, em treuen la blusa en una exhalació i poc després els sostens. Em connecten a muntanyes d’aparells, em punxen i què sé què més. Estic molt marejada però penso: “avui quins sostens m’he posat? Són macos? I les calces…? quines calces porto? Ai, mare de déu, quina vergonya… Ah, però depilada sí que estic, que vaig anar a piscina… uf, menys mal… Ja m’ho diu la mamà que s’ha d’anar ben vestit per dins i per fora per si de cas passen aquestes coses… i ara què? I si no tinc res? Quina vergonya tanta moguda… Ara em diran que em mengi un croissant i que marxi cap a casa…

M.- núria, respira fons
N.- (respiro fons)
M.- obre els ulls
N.- (obro els ulls, ui! Quina vergonya, quanta gent!)
M.- segueix-me el dit
N.- (segueixo el dit però em quedo en bàbia pensant, si em diuen que em mengi un croissant i marxi cap a casa…)
M.- núria!!! Segueix-me el dit!
N.- ai, sí…
M.- està agafant de nou color
I.- constants estables (això o qualsevol altra cosa que no entenc)
M.- núria, encara et fa mal l’espatlla?
N.- (l’espatlla? a mi em feia mal l’espatlla? He dit jo que em feia mal l’espatlla? I ara què dic? Em fa mal l’espatlla? Jo diria que no em fa mal l’espatlla…)
I.- l’hombro!
N.- ah! L’hombro! No, no em fa mal.
I.- tant català (li diu al metge)
N.- (ah! És cert, no es diu hombro, es diu espatlla, mecachis… si que em sap greu… si pogués li diria que jo ho sabia això, però que no ho he recordat, que està molt bé això de dir espatlla enlloc d’hombro… )

Em desendollen i marxa tothom menys un parell d’infermeres que em posen una bata.

N.- estic bé?
I.- de conya (diu una)
I.- sí que és optimista (em diu l’altra)
N.- ah… (ja ho deia jo… un croissant és el que hauria d’haver menjat, quina vergonya!)

Em treuen del box damunt de la camilla i em porten a un altre box, al costat d’una altra dona que hi ha passat la nit. Poc després, ve un altre metge, canós i d’aspecte molt afable.

M.- núria, estàs prenent algun medicament?
N.- bé, sí… per la cama…
M.- per la cama? Què et passa a la cama? Quina cama?
N.- la cama dreta, fa tres setmanes que em fa mal i prenc… no sé com es diu…
M.- vaig a veure el teu expedient.
N.- (però estic malament o no? Quan em diran, apa nena, ves a menjar un croissant i no ens facis perdre el temps…?)

Al cap d’una estona, torna el metge de cabells blancs i em diu:

M.- núria, el teu estat és greu.
N.- ah… si? (m’ho diu en serio?)
M.- el teu cor ha fet un gran esforç. Però ja estàs medicada, t’hem posat anticoagulant i ara corrobaré el meu diagnòstic, però jo diria que has fet un trombo a la cama i ha anat al cor i el teu cor ha fet un gran esforç i…
N.- ja… però tinc un cor fort, no?
M.- això espero… tu tranquil·la
N.- (així estic malament!? Uf, menys mal…!!!)